No hem d’entendre el Camí de Sant Jaume com una única ruta prefi xada, sinó que les vies són múltiples malgrat que la destinació és sempre la mateixa; per això des de les associacions i des dels ens oficials es defensa l’existència d’una pluralitat de Camins de Sant Jaume.

Sabem que a partir del segle XIII començà a haver-hi un cert moviment pelegrí a Catalunya, però desconeixem les rutes que seguien aquests caminants, ja que hi havia diverses alternatives i no s’han conservat itineraris ni relats de pelegrins que les descriguin. Els relats de pelegrins que es conserven són posteriors. Sembla força lògic pensar que a l’Edat Mitjana els camins principals es recolzaven en l’antiga xarxa romana. D’aquests, els més segurs i transitats eren els que connectaven els grans centres urbans, focus neuràlgics que combinaven capitalitat política i religiosa. Barcelona i Vic competien en centralitat i Perpinyà, Tortosa i Lleida eran portes d’accés a altres territoris. La capital lleidatana, particularment, era el punt de partença cap als regnes occidentals i, per tant, cap a Santiago. Des dels Pirineus fins a les valls del Segre i de l’Ebre, diferents camins permetien dirigir-se a Compostel•la. En cap cas això vol dir que l’impuls de la peregrinació fixés les coordenades de les vies; més aviat al contrari, preexistien els camins.

Així les coses, no es pot parlar, en sentit estricte i com ja hem dit, d’un itinerari únic del pelegrinatge català com sí que ho era el Camí Francès que penetra a la Península Ibèrica per Roncesvalles. En qualsevol cas, hi ha algunes vies que els experts consideren com les més habituals pels pelegrins que travessaven terres catalanes:

1. Narbona, Perpinyà, la Jonquera, Girona, Sant Cugat del Vallès, Montserrat, Cervera i Lleida; seguint en el seu primer tram, bona part de la Via Augusta.
2. Narbona, Perpinyà, Camprodon, i d’allà a Ripoll, Vic, Sant Cugat del Vallès i Montserrat, Cervera i Lleida.
3. Narbona, Perpinyà, Camprodon i cap a Besalú i Girona on s’enllaçaamb la ruta 1.
4. Narbona, Foix, la Seu d’Urgell i Lleida seguint el curs del Segre.
5. Narbona, Saint Gaudens, Vielha, Osca, Jaca. La via menys concurreguda i que només afectava l’extrem més occidental del Principat.

Sens dubte, dels cinc itineraris llistats, els més concorreguts van ser els dos primers. Hi ha, però, molts més camins com ara la via del Pallars que provenia de Vielha i Salardú, seguint la Noguera Pallaresa o la via tarraconense que de Barcelona baixava cap a Tarragona o Tortosa per remuntar el curs de l’Ebre. Seria gairebé impossible desglosar-los tots perquè són moltíssims els pobles i ciutats de Catalunya que guarden el record del pas de pelegrins pels seus carrers i camins.

La història del Camí de Sant Jaume es remunta a començaments del segle IX (any 814) moment del descobriment del sepulcre de l’apòstol evangelitzador de la Península Ibèrica. Un pastor gallec anomenat Pelai veu un estel que assenyala un indret del turó on més endavant sorgiria Compostel•la. La notícia arriba ràpidament al bisbe de la diòcesi d’Iria Flavia, Teodomir, qui ordena desbrossar el turó. Es descobreix el sepulcre atribuït a l’Apòstol i Teodomir, per inspiració divina, anuncia solemnement que les restes trobades pertanyen a l’apòstol Sant Jaume.

D’ençà del descobriment, Santiago de Compostel•la es converteix en punt de pelegrinació de tot el continent europeu. Complia tots els requisits necessaris: la tomba amb les relíquies d’un Apòstol, la utilització del Sant com emblema contra els infidels, la situació de la tomba a les proximitats del final de la terra i les condicions adequades per a caminar amb dificultat i sacrifici cap a occident, l’ocàs del sol.

El camí quedà defi nit llavors mitjançant la xarxa de vies romanes que unia els punts neuràlgics de la Península. L’impressionant flux humà que des de ben aviat es dirigí cap a Galícia va fer aparèixer ràpidament nombrosos hospitals, esglésies, monestirs, abadies i pobles al voltant de la ruta. Durant el segle XIV va començar a decaure la pelegrinació, fet provocat per les guerres, les epidèmies i grans catàstrofes naturals.

La recuperació de la ruta comença a finals del segle XIX quan l’arquebisbe Payá Rico redescobreix les restes de l’Apòstol i el Papa Lleó XIII confirma la seva autenticitat. Però és durant el darrer quart del segle XX quan es produeix l’autèntic resorgiment contemporani de la pelegrinació. No hi ha dubte que els components social, turístic, cultural o esportiu han tingut una gran importància en la revitalització jacobea però tampoc cal oblidar que la ruta ha guanyat el seu prestigi mercès al seu valor eminentment espiritual.

L’any 1987 el Camí de Sant Jaume fou declarat Primer Itinerari Cultural Europeu i el 1993 Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.